Fins aviat Fayzan

Un faisà simpàtic i innocent, com tu.

Benvolgut Fayzan,

El teu non semblava el d’un ocell, dit en castellà, perquè tothom el pronunciava “faisán”. I el primer dia, me’n recordó com si fos avui, et vas presentar: "Hola, jo sóc Fayzan". Amb un to agut molt delicat i infantil, com el d'un ocellet.

No sabies per què anaves a una mesquita i jo et tractava d’explicar les diferències entre el cristianisme i l’islam per fer-te veure, al meu pobre parer, quines coses estranyes trobaries en el món que t’envoltava a Barcelona. No sé si pagava la pena. Els adults compliquem massa les coses. Potser es pot viure sense que calgui trobar-li una explicació a tot.

Em parlaves en castellà i jo a tu en català, perquè són així les normes a l’aula d’acollida de l’institut. I tu em deies: “profe, si la gente habla español, ¿por qué tú no hablar español?”. I m’hagués agradat contestar-te amb una raó que entrés a la nostra lógica d’aprendre per sobreviure, però no sé si vaig ser capaç.

Quan us parlava del futur, de la necessitat de saber bé el màxim de llengües per treballar, vosaltres, no sols tu, miràveu per la finestra els nens que jugaven a criquet (els paquistanesos) o a badmington (els xinesos). Alguns jugaven també, tots ben mesclats, a futbol o ping-pong.

La reconeixes? És la teva biblioteca!

Eres el més petit i el pitjor estudiant (potser no, però no estudiaves gaire) i per això vas ser un dels alumnes més estimat. Mai et faltava el somriure a la cara i em sabia molt greu quan veia que algú et molestava pel passadís pel fet que semblaves inofensiu i veritablement eres petit.

De tu podia sorgir qualsevol pregunta a classe. En aquest punt t’he de dir que em tornaves boig per moments: “És per culpa de…” I tu demanaves: "I què és culpa, profe?" I jo et deia: "si tu em posis la cama i jo caic, la culpa será teva". I la teva resposta: "jo no vull parlar de "cama", sinò de culpa". I em desesperava i t’ho intentava explicar d’una altra manera: "però si hi ha una taca d’oli i rellisquis, la culpa serà de la taca…" "Que no m’expliques res de l’oli, vull saber què és culpa!" replicaves. I amb els ulls em transmeties la puresa de qui es creu amb raó. I jo estava esgotat, no sabia cóm explicar-t’ho, però sabia que havia de continuar insistint perquè tu, Fayzan, seguiries preguntant fins que ho tinguessis clar.

M’hagués agradat dir-te que la culpa és un invent d’uns quants imbècils que no ens volen deixar ser feliços i dels quals Freud és el capità i els que van inventar les religions, els capitans generals. T'ho hauria contat d'aquesta manera (sense faltar, clar), però no ho haguessis entès. La culpa només la tenim nosaltres, si és que existeix. Cadascú és responsable de les seves accions i poc més, si s’actua amb bona fe, cosa que només sap la propia persona. Això a banda, no hi ha culpa ni punyetes. Tothom és innocent si no es menteix a si mateix.

I el director de l'institut també et saluda.

La vida no hauria de ser tan complicada. Tu tens 14 anys i vols jugar i somriure. Em perseguies al final de les classes demanant caramels perquè un dia vaig agafar uns quants del carrer. Els nens rics del meu barri els llançaven des d’unes aparatoses carrosses. I els altres nens rics que estaven de peu mirant els trepitjaven. Tu et vas portar a la boca els que van quedar sencers i sabies que eren bons encara que tenien l'embolcall brut.

Un dia em van dir que no tornaves a classe, que la teva familia marxava al Paquistà. Però ningú ho sabia ben bé. Jo no vaig voler creure-m’ho, però sabia en el fons que podía ser cert. Dit i fet, al dia següent, no creguis que al matí, sinò ja tocant les dues de la tarda, es va confirmar que estaves volant en un avió amb la teva mare per veure un avi que estaba molt malalt.

Com que no teniu molts diners, aprofitaràs el viatge i et perdràs el tercer trimestre del curs. QUan tornis, si tornes, et trobaràs molta gent que no entendrà per què algú volia tornar al Pqauistà. A mi m’agradaria tornar a veure’t per explicar-te que jo no entenc què fem aquí si no podem entendre un nen de catorze anys que no s’interessa pel porno a Internet, que només vol jugar i que no sap què és la culpa, però té, com ha de ser, les dents una mica cariades per culpa (la culpa) dels caramels, o millor, de nosaltres que tel’s donem sense avisar-te que t’has de rentar molt bé la boca després de gaudir del sucre i dels sabors a fruita.

Quan siguis gran, vull que recordis, si no ens veiem, que ha sigut un plaer conèixer a aquest petit paquistanès entremaliat i pur (potser no tant), però més que alguns, per què a ningú se li ocurreix sortir d’un supermercat amb les mans en alt davant un guardia jurat mentre li cauen per la mànega un munt de xiclets que acava de lliscar. Els teus amics, els inspirador s del robatori, ja havien fugit. Tu li vas dir a l’home: “yo no he robado nada”, mentre queien els xiclets pel terra i ell, també conmogut per la teva innocència, et va dir: ves-te’n, perquè a la próxima li ho diré als teus pares.

NOTA: Diuen les males llengües que potser no has marxat enlloc, que només és un truc de màgia per no anar a les teves estimades classes de tecnologia. Amb tu, tot podria ser.