Ir al contenido principal

Raons per les quals no votaré el tripartit

Tot i ésser votant d'esquerres des del primer referèndum, allà per 1994, les continues decepcions sofertes per culpa dels partits que estan governant a Catalunya, m'han fet reflexionar: si ells m'han traït a mi, trairé la meva consciència si canvio el signe del meu vot a les properes el·leccions?

Hi ha moltes raons, però principalment, no ho puc amagar, el motiu principal és l'engany que em va fer capgirar la vida vers una ocupació, la de professor sustitut, que ara mateix m'està comportant una veritable crisi, no tan sols existencial sinó econòmica.

L'assumpte començà així, i no sóc un cas aïllat: jo em vaig apuntar a la borsa d'interins un bon dia i al cap de quatre anys una senyoreta molt simpàtica em va trucar al meu mòbil. Jo estava a la feina, però a aquella senyoreta tant li feia i m'ho va explicar de forma molt senzilla: si vostè vol, demà hauria d'anar a tal institut a donar classes d'anglès, però si diu que no, quedaria exclòs de la llista. I ho ha de decidir ja. Li vaig demanar mitja hora per pensar-ho, fins i tot per parlar amb l'empresa, i bé, me la va donar, però al cap d'aquell temps no ho tenia clar. (Qui pot decidir el seu destí en mitja hora, Superman?). De tota manera, vaig dir que sí. No podia arriscar-me que passaren 4 anys més.

Vaig començar a treballar com a "profe" l'abril del 2008 fins a final de curs amb alguns dies d'atur per enmig, durant els quals no vaig cobrar ni un cèntim, és clar. Al juliol i a l'agost els meus ingresos van ser zero. També al setembre. Finalment, em van trucar a mitjans d'octubre de 2008 i des d'aquella data, quasi ininterrompudament vaig treballar tot el curs. Fins i tot vaig tenir les forces necessàries per presentar-me a les oposicions, però em vam suspendre amb un 4,48.

Com que el tribunal és sobirà, antidemocràtic en realitat, no van servir de res les meves plegaries(en realitat una reunió de gairebé una hora en la qual el senyor president em va arribar a dir que podia queixar-me si volia, però que era ell mateix qui revisava aquestos casos), i vaig esperar al curs 2009-2010.

Durant l'estiu vaig comprovar les mesures socialistes per ofegar la crisi, sobretot amb forma d'obres petites, però molt molestes i massa cares. Però vaig pensar: solidaritat amb els obrers.

No obstant això, a data de 4 de febrer de 2010, a aquest obrer, obrer-professor, encara no li han ofert ni una sola sustitució. Els sindicats diuen que no s'estan cobrint les baixes com cal. Els altres professors opinen que els companys més malaltissos han experimentat una miraculosa milloria després de la crisi.

Nosaltres, els professors sustituts, som obrers, perquè també ens taquem les mans i perquè, si cal, omplin les nostres camises de suor. A més, els sustituts acabem cobrint els forats que als funcionaris els fa nosa. És políticament incorrecte, però una realitat.

Ara què passa? Els sindicats coneixen la nostra situació, però al cap i a la fi qui més diners els hi paguin no som nosaltres, sinó els funcionaris, que no tenen, òbviament, el nostre problema. El govern del tripartit, mentrestant, ha decidit anunciar que retallarà drets i diners als funcionaris per espantar el seu personal i per soterrar no un retall, sinó un extermini perfecte d'uns sustituts que ja no li calen.

I per què estem ara com estem? En primer lloc, perquè la majoria dels processos d'oposició estaven dirigits de tal manera que s'aprovés només al nombre de persones vacants. És a dir, ja no pot ser concurs-oposició. Concurs de què si van aprovar tantes persones com places hi havien? (era escandolós fer un seguiment de les places que donava cada tribunal. Quina sincronització, senyor, amb les vacants que hi quedaven!).

A més, misteriosament, va aprovar sobretot gent jove, sense gaire experiència. Per què? Doncs, perquè els que porten molts anys, els interins, ja són de la casa. No hi ha manera de desfer-se d'ells. Qui ha pagat el "pato"? Nosaltres, els sustituts.

Només per la quantitat d'ansietat acumulada en gairebé cinc mesos a l'atur, només per això, demano als sustituts que no voten a cap membre del tripartit. Ja sé que està difícil l'elecció, però als sustituts ens han pres el pèl i no podem deixar que ens torni a passar.

Pd: L'últim capítol té a veure amb un representant de CCOO. Aquesta persona opina que no hi ha motiu per angoixar-se: sempre em puc apuntar a primària. Per ell, és igual donar classes a gent de 13-18 anys que a nens de 6-12. Aquest raonament no necessita comentaris. Efectivament, al govern i als sindicats tant els fa una cosa que l'altra. Per això l'educació va com va.

Pd2: Quant a les oposicions del 2009 de secundària... si jo tingués diners, ho consultaria amb advocats, perquè em sembla un procés del tot irregular: el president i dos escuders no podien respondre les meves queixes; a la convocatòria no hi havia constància d'unes mínimes normes per reclamar o revisar exàmens i, repeteixo, crec que els tribunals es van coordinar per donar les mateixes places que les vacants que hi havia. Estrany, molt estrany.

Comentarios

Entradas populares de este blog

Redescubriendo temas musicales: Jesus to a child

Las canciones que más adentro nos logran tocar son, en ocasiones, las más sencillas. La letra de Jesus to a child descolocará a los que asuman, por desconocimiento, que la belleza de la expresión escrita requiere complejidad. La sintaxis es clara, el vocabulario, sencillo, y la composición en su conjunto constituye una metáfora: el amante sufre la pérdida del ser querido, pero a pesar de la tristeza es capaz de comparar el hallazgo del amor verdadero con la limpieza de corazón con la que Jesucristo amaba a los niños, que son, por antonomasia, los seres humanos más puros que existen. Por este motivo, mucha gente interpreta la letra como una exaltación de los sentimientos nobles y, en realidad, la letra se puede explicar en clave de amistad idealizada o de amor perfecto en cuanto en tanto no deja lugar a la contaminación de otros sentimientos que no tengan que ver con la piedad y el desprendimiento.

GTA V no es un juego para niños

He sido monaguillo antes que fraile. Es decir, he pasado por una redacción de una revista de videojuegos y desde hace más de cinco años me dedico a la docencia. De hecho, cuando nuestro Gobierno y la molt honorable Generalitat quieran, regresaré a los institutos y me dedicaré, primero, a educar a los alumnos y, en segundo lugar, a enseñarles inglés. Por este orden. Calculo que más de la mitad de mis alumnos de ESO (de 12 a 16 años) juegan a videojuegos con consolas de última generación, esto es, PlayStation 3 y Xbox 360 (dentro de unos meses, esta información quedará obsoleta: hay dos nuevas consolas a la vista). Deduzco, a su vez, que de este alto porcentaje de estudiantes, la mayoría, y no sólo los niños, querrá hacerse con el último título de la saga GTA: la tan esperada quinta parte.

The Amazing Spider-Man: larga vida al trepamuros

Los que habían colocado la segunda parte del SpiderMan de Sam Reimi como primera pieza del canon del subgénero de los superhéroes tendrán que mover baza. La mala noticia es que los críticos de cine (los oficiales) actúan como los hombres del tiempo, nunca rectifican. La película dirigida por Marc Webb ha conseguido trasladar las dos primeras entregas de Raimi a la tierra media de los proyectos notables, pero mejorables. Ahora mismo, más que hablar de The Amazing SpiderMan, me preocupa cómo realizar una crítica de una película redonda sin caer en el análisis técnico o en la rapsodia lisonjera. Lo primero me da pereza. Lo segundo, asco. La verdad es que no miento si digo que The Amazing SpiderMan es la mejor versión del trepamuros en celuloide. Incluso podemos hablar de este film con la misma seriedad con la que se aborda el Superman de Richard Donner y en la que se situarán, con el tiempo, los X-Men de Brian Singer, el Hulk de Ang Lee y, al menos, el primer Batman de Christo...